23 agost » Sant Donat de Trujillo, màrtir

Sant Donat de Trujillo, prevere i màrtir del segle IV, té una biografia tan apassionat com oblidada...

Diuen les cròniques que fou un sacerdot de fama virtuosa i il·lustrada, per la qual cosa va ser triat per una de les famílies patrícies de Mèrida per educar a la jove Eulàlia. Gràcies a la seva tasca evangelitzadora, la jove va abraçar la fe cristiana i, amb els anys, va rebre la palma del martiri durant la persecució de Dioclecià. Aital fou el valor que Donat va contagiar a Eulàlia que, canta una antífona, mentre era abrasada per les flames, va indicar al seu botxí que ja estava ben rostida i que fes el favor de llençar-li sal “perquè no rebés un menja insípida el seu espòs celestial”. De fet, molts autors diuen que aquesta Santa Eulàlia extremenya va generar la figura llegendària de l’Eulàlia, copatrona barcelonina, en un desdoblament de personatges que no és estrany en el nostre devocionari (i, sinó, que li ho preguntin a Sant Ramon).

A banda de la seva tasca apostòlica, el nostre Donat es va fer molt popular a la Mèrida sota dominació romana pels seus prodigis miraculosos. Entre d’altres, canten els goigs que va ressuscitar una dona, de nom Casina, que havia amagat els diners de l’Emperador, perquè indiqués on es trobaven i així evitar el càstig injust que anava a recaure sobre el fill orfe. També va deslliurar de la possessió infernal la filla de l’emperador Teodosi o, fins i tot, “un dia anareu allí / a fer pública oració / un horrendo drac eixí / lo matareu sens bastó. / Envestians ab furor / però ell quedà burlat”... Per si això fos poc, juntament amb les seves capacitats per a trobar tresors i lluitar contra criatures del mal, allò que el fa mereixedor de la devoció popular és, especialment, la seva gràcia amb el líquid element. Diuen les cròniques que tornà potable una font que havia estat enverinada pels nefands pagans i que, en una altra ocasció, després de tres anys de sequera inclement, les seves oracions al Senyor varen portar aigua abundant.

Però, com acostumava a passar, tanta santedat i tanta perseverància en la fe va generar les ires del pretor romà del lloc, dit Calfurnià, que va manar empresonar-lo amb Sant Hermògenes i vint-i-dos màrtirs més i els va fer ofegar en un toll del Guadiana. Fou al lloc conegut com “laguna de los mártires” i que va ser identificable durant molts segles perquè el bou que tibava el carro amb els reus va deixar una profunda petja a la roca.

Amb els segles, el nostre Donat extremeny fou a poc a poc oblidat i la seva figura es va anar confonent amb la de Sant Donat, bisbe d’Arezzo (fins al punt que, com veiem a la parroquial de Sedó, la seva estàtua ens el presenta amb vestimenta episcopal i no pas com un senzill prevere, com correspondria), que sí que és venerat en els oratoris segarrencs de Granyanella i Llanera (Torà). A més, la festivitat patronal de Sedó també se celebra el 7 d’agost, quan, en realitat, el de Trujillo té la seva festa el 23 d’agost...

Per tant, reivindiquem i venerem a Sant Donat de Trujillo com s’escau i demanem-li devotament la seva intercessió perquè no ens falti mai l’aigua i, si pot ser, ens arribi a casa sense fuites, ni contaminació i a un preu raonable.