Anomenats els màrtirs de Gorkum. Per comprendre el que va succeir cal traslladar-se al clima polític, social i religiós dels Països Baixos de la segona meitat del segle XVI, rics i superpoblats, envaïts pels calvinistes i en guerra contra el domini espanyol.
El 25 de juny de 1572 una flota atacava la petita ciutat de Gorkum. Les forces fidels al rei van haver de fer-se fortes a la ciutadella, on van anar a refugiar-se tots els sacerdots i religiosos. Pertanyien al clergat secular el rector Leonard Vechel, el seu coadjutor Nicolau Jarissen i un ancià de setanta anys, per nom Godofred van Duynen. El grup més important dels refugiats estava format per tretze franciscans que componien, amb alguns més, la comunitat existent a la ciutat, governada pel pare Nicolau Pieck, de trenta-vuit anys, brillant i serè d´esperit. El vicari era el pare Jeroni de Weert. Venien després els pares Nicasi de Heeze, director d´ànimes; Teodor van der Eem, ancià de setanta anys, Willehald de Dinamarca, nonagenari venerable i auster, expulsat de la seva pàtria per la persecució protestant; Antoni de Weer, Antoni de Hoornaaxt, el recentment ordenat Francesc van Rooy, i el pare Guillem, d'una conducta irregular. Completaven la comunitat els germans Pere de Assche, Corneli de Wyk-by-Duurnstende i el novici de divuit anys Enric.
També hi havia un religiós agustí, el pare Joan de Oosterwyk, i el canonge doctor Pontus van Huyter, que no havia pogut escapar-se com els companys de Capítol.
La nit del 27 de juny la guarnició va haver de capitular. Els assaltants volien diners, i com que els franciscans no en portaven, van ser maltractats sense pietat. El 7 de juliol eren conduïts a Brielle. Els reclamava el comte de la Marck des de la seva caserna general. Van ser amuntegats a la presó, on van trobar els rectors Andreu Wouters i Andreu Bonders. Aquell mateix dia se´ls van unir dos altres religiosos: Jacobo Lacops i Adrià de Hilvarenbeek. Sumaven en total vint-i-tres presoners. El comte els demanà l´apostasia. Pontus van Huyter i Andreu Bonders van aconseguir la llibertat claudicant.
El dia 9 va ser l´execució. Pieck va pujar el primer a la forca, sense deixar d´animar els altres. Davant del patíbul encara hi va haver dues altres desercions: la del pare Guillem, i la del novici Enric. Els altres van afrontar la mort amb serenitat. Els dinou van ser canonitzats per Pius IX el 29 de juny de 1867.
Font: http://www.arquebisbattarragona.cat/