4 juliol » Santa Elisabet de Portugal, vídua

També anomet/da: Isabel

Segons sembla, va néixer a començaments de 1270. Filla del rei Pere III d´Aragó i de la reina Constança. Es va casar el 1282 amb Dionís, rei de Portugal. Aquesta nena de dotze anys no podia imaginar-se la missió que Déu li reservava en la vida agitada peninsular d´aquells temps: missió religiosa, política, social i humana.
Néta de Jaume I el Conqueridor, besnéta de Frederic II d´Alemanya, d´ells va heretar l´energia tenaç i la força de l´ànima. Però es caracteritzava, sobretot, per la bondat immensa i l´esperit equilibrat i just de santa Isabel d´Hongria, també parenta seva.
Li agradava la vida interior i el treball silenciós. Dejunava molts dies al llarg de l´any, distribuïa almoines als pobres, sense oblidar-se del govern de casa seva. Tot això ho feia intensament i aquesta intensitat mesura la seva vida.
Als vint anys va néixer Alfons IV, que va ser la seva creu i el gran amor de la seva vida. Cas únic en la primera dinastia portuguesa, la vida d´aquest home va ser pura segurament per influència de la mare, i potser influït pels dolors que va veure patir a santa Isabel, mig abandonada pel marit.
Però ella era discreta. El rei es penedia o tapava els seus pecats tant com podia. I ella, cristiana fins a la medul·la de l´ànima, criava els fills il·legítims del marit.
Quan va morir el marit, i després d´haver posat pau entre pare i fill, la reina es va sentir més lluny d´aquest món. Tornaria a participar en pactes de pau, a encaminar com podia la tempestuosa política de la península Ibèrica, però tenia una decisió presa: Va vestir l´hàbit de Santa Clara, encara que lliure de vots religiosos, conservant el que era seu, com diu ella, per construir esglésies, monestirs i hospitals. Era una decisió antiga, ja coneguda pel fill i pel seu confessor, fra Juan de Alcami. Com abans (i encara més, ja que ara era més lliure per donar-se a Déu i als pobres), es va lliurar a la vida interior i al sentit cristià de funció social distribució de riqueses. Va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.
Un dia va dir que estava a punt d'esclatar la guerra entre Alfons IV, rei de Portugal, i el rei de Castella. Eren el seu fill i el seu nét. La reina, cansada d´anys i d'esforços, es va posar en camí: va anar a parlar amb un i altre per aconseguir la pau.
Moria el 4 de juliol de 1336. El seu cos fou enterrat al convent de Santa Clara de Coimbra, on va restar envoltat d´una aurèola de miracles. Va ser canonitzada el 25 de maig de 1625 per Urbà VIII.

Font: http://www.arquebisbattarragona.cat/