Patró de Dinamarca. Rei cristià en temps bàrbars i turbulents en què es barregen desconcertadament empreses guerreres i missioneres, invasions, conquestes i actes de justícia no poc expeditius amb mostres de pietat ardent. Ja proclamat rei, va reprimir amb vigor implacable sublevacions dels seus súbdits, va dipositar la seva corona al peu del crucifix, va lluitar contra els estonis i va fundar hospitals, esglésies i monestirs; no va ser gens tou com a monarca, però ningú més sol·lícit que ell envers els ancians i els malalts, a qui visitava, consolava i curullava de grans almoines. Uns rebels li van posar una trampa a l’illa de Fionia, i després de fingir que se sotmetien el van assetjar a l´església de Sant Albà amb uns quants cavallers lleials. Allí va confessar, es va prosternar al peu de l’altar, va perdonar els seus enemics i es va disposar a lliurar l’última baralla. Així va morir Canut.
Se’l va considerar màrtir, i l’any 1100 el Papa va autoritza-ne el culte.
Font: http://www.arquebisbattarragona.cat/